El Miquel va aixecar el vaset buit i va girar-se cap a la barra.

      -Sagarra, posa-me'n un altre!
El Cisco -Sagarra per als amics de tota la vida, que li deien pel cognom des que era petit- va fer un cigaló de conyac i va portar-l'hi a la taula.
      -Com va la partida? Algú ha perdut la mesada, ja?
      -Pots comptar! Aquests no volen passar de deu cèntims la partida... -va dir l'Onofre, fent-se el milhomes. -Aquí, menys l'honor, no ens hi juguem res que valgui la pena...
      -Te'l jugaràs tu, l'honor, carallot! -va riure el Miquel. -Jo ja el vaig perdre abans de fer vint anys!
      -I te'n recordes, encara? -va seguir la broma l'amic. -Perquè mira que fa temps, eh?, que vas fer els vint...
      -No tants com tu, però! I tira, home, tira! Que tant que et queixes que només ens juguem deu cèntims, i tu t'ho penses com si t'hi anés la vida!
      -Té, home, té! -L'Onofre va col·locar el tres doble sobre la taula. -Ja està, impacient!
      -Pst! -va fer el Jaume, fent-los mirar el carrer amb un lleu cop de cap. Era el més lacònic de tots. Parlava poc, i, quan ho feia, ho feia amb, realment, poques paraules. O cap, com ara.
Els tres homes van guaitar a través del vidre. Una dona, un noi, una noia i una nena estaven pujant a un cotxe que hi havia aparcat just al davant.
      -Ja els tenim aquí -va explaiar-se el Jaume, amb una de les frases més llargues que li havien sentit darrerament.
      -Cosa bona, açò del turisme... -va dir el Cisco. -Ells faran l'hotel, però no només hi guanyaran ells. Els negocis del poble també ho notarem.
      -Ui, no t'embalis. -L'Onofre sempre havia de saber-ne més que els altres, fos quin fos, el tema que es parlés. -Que et penses que no hi donaran cafè, ells, a l'hotel?
      -Però bé que baixarà al poble, la gent... -Va rebatre-li el Miquel. -No s'estaran pas tot el dia tancats allà. La gent que va a muntanya vol veure muntanya, no les parets d'una habitació i prou...
      -Si no hi veuen més coses rai! -L'amo del casinet encara observava com la Mònica arrencava el cotxe. -Voleu dir que ja estan al cas, aquests?
      -Sí, mira... -va fer el Miquel, irònic. -El primer que els van explicar a l'ajuntament, quan van anar a arreglar els papers. -I va continuar, amb una cantarella aguda, escarnint el secretari de l'alcalde: -No té aigua ni llum, la casa,
eh? Us ho haureu de fer instal·lar... A canvi, inclou companyia.
Tots van riure la seva ocurrència.
      -No és cap mala oferta -va continuar-la el Cisco. -Si arriben a un tracte, poden tenir mà d'obra a canvi de ni tan sols un tros de pa.
El cotxe va desaparcar i va fer el tomb a la plaça.

La reunió improvisada va produir-se a la botiga de la Paquita. De forma natural, cada vegada que hi havia algun tema important per tractar, algunes dones del poble s'hi trobaven. Era la que més trigava a endreçar-ho tot: netejar el mostrador, els ganivets, les taules de fusta per tallar; embolicar amb paper transparent tot el que no havia venut i portar-ho a la càmera frigorífica; escombrar la botiga, quadrar la caixa... Si s'havia de parlar abans de les tantes de la nit, més valia anar on ella estava acabant de feinejar. Cinc minuts abans de l'hora oficial de tancar, la carnisseria semblava un galliner amb l'aviram esvalotat. Al mig de la colla, la Caterina repetia fil per randa (potser caldria dir que amb més randes que fil, si hem de tenir en compte les floritures i detalls que hi afegia) la trobada amb la Mònica i els seus fills, aquella mateixa tarda, en aquell mateix lloc.

      -I és clar, jo ja ho veïva, que serí difícil que mos en digués gran cosa... Ja sabem tots com són, aquesta gent de ciutat: es fan els estranys, ells, d'entrada... Però mira, estirant, estirant, ha acabat dient que eren ells, els quins havín comprat Casa Renart.
-Deus voler dir que li has preguntat tu -va protestar la Josefina, que creia que la Caterina es donava massa aires. -Ai, què vols, tu? -Ho preguntava a la Paquita, que li donava copets d'escombra als talons, per indicar-li que es mogués.
      -Si no us feu totes a una vora primer, i després a l'altra, no podré agranar! -es queixava la mestressa. -Després anireu dient que tinc la botiga bruta!
      -Mai tant! Com si mai mos haguesses sentit dir mal de ningú... -es va fer l'ofesa la Carmeta. Seria la Carmeta fins que es casés o es morís la seva mare, la Sra Carme. Tot el poble creia que la segona possibilitat era més probable que la primera.
      -No... I ara! -va rondinar a sota veu la Paquita. I en veure que totes tornaven a mirar-se la Caterina expectants, va decidir deixar l'escombra en un racó i afegir-se al grup. -Demà serà un altre dia, tu!
      -Au, digues, digues, Caterina -va animar-la la Josepa. -Que el Pere m'arribarà del tros i el més calent és a l'aigüera...
      -Doncs això: que són cinc. Han comprat la casa, i, de moment, han decidit deixar-li el mateix nom, per aprofitar la tanca.
      -Però n'ha dit res, de l'hotel? -La Josepa volia informació més sucosa.
      -Xicota, quina pressa! Que només hi hem parlat una estona! Potser volives que li féssom un interrogatori! -La Josefina va sortir en defensa de la Caterina. L'amiga li ho va agrair amb un lleu cop de cap.
      -Dona! Ja ens n'anirem fent el cas...
      -El que sí que ha dit és que avui mateix ja començaven les obres. Res més. -La Paquita es va unir a l'enemic, ja que no l'havia pogut vèncer. -Oh, ves! Si ha arribat després de vosaltres, bé s'haví d'estar a la botiga després que vosaltres marxéssou, o no? -va excusar-se, davant les cares reprovatòries de les amigues. Com era possible que en sabés més coses que elles, i que, a més, encara no hagués badat boca? -I jo encara havia d'acabar la feina, ara! I vosaltres no callàvou...
      -I què més? Què més ha dit, de fer obres? -La Josepa va fer una llambregada ràpida al rellotge i va tocar-se'l un parell de vegades amb un dit, instant la Paquita perquè no s'entretingués.
      -Doncs açò. Que teniven el projecte de l'hotel encarregat a uns arquitectes que treballen amb un decorador que ja ha fet uns quants hotels. Que havín presentat unes idees molt bones. Que els havín demanat que respectessen al màxim la casa, l'aire rural, però que les comoditats havín de ser les d'un hotel de quatre estrelles, que la gent vol muntar a cavall al matí, menjar escudella de pagès al migdia i que els xiquets i les xiquetes puguin jugar amb els animalons i conèixer les bèsties a la tarda, però tenir hidromassatge a l'habitació per banyar-se abans d'anar a dormir a la nit.
      -Home, no està mal pensat...
      -Mira-la, ella! -va fer-li befa la Maria, que de moment només havia estat escoltant. -Ni que només se'ls hagués acudit a ells, això! Ja n'hi ha moltes, de coses a fer pels tombants. Serà que n'hi ha pocs, al Pallars, de llocs d'aquests per fer les bogeries aquestes que han barrinat ara! No en fa cap poc, de temps que es baixa la Noguera Pallaresa saltant pels barrancs...
      -Doncs per què no li dives tu, a l'alcalde, que hi feves un hotel, a Casa Renart? -va encarar-se-li la Carmeta.
      -Doncs pel mateix que tu, i que totes les que som aquí, i que qualsevol del poble que tingui dos dits de seny! -la Maria va callar i va mirar-se la Carmeta fixament, amb actitud desafiant. -O és que potser no tinc raó?